Terror corporal.

Sobre els límits als quals un cos pot arribar.

Quan conec altres investigadores i em parlen dels seus temes de recerca, no importa si són d’humanitats o de socials o inclús de ciències, m’agrada tractar d’esbrinar quina relació tèrbola i íntima hi ha entre allò a que es dediquen acadèmicament i les seues vides personals. Naturalment, mai no els pregunte per això ni tampoc els mencione este gust indiscret que tinc pels secrets dels demés. Però continue convençuda que tota investigació és el brot d’alguna arrel privada que se’ns recargola per dins, per dins de les memòries i per dins dels somnis. Fins i tot si te dediques a estudiar l’impacte del cultiu de cítrics sobre el desenvolupament de la indústria en la comarca de la Plana Baixa de l’any 65 al 72. Algo d’individual i de peculiar hi haurà.

No sé si dir que sóc xafardera, perquè tinc extremada cura de no incomodar a ningú furgant en els seus raconets ocults, però el que està clar és que si m’ho vols contar, a mi sempre m’interessa. Hi ha gent que pensa que està per damunt de la xafarderia i diuen que no volen saber res d’això, que sols estan concentrats en la seua vida particular, en els seus problemes, en treballar en si mateixos, en el seu creixement. A mi em sembla que qui no vol escoltar ni contar històries, especialment les històries ambigües i complicades, és un avorrit d’un parell de collons. Es creuen estoics que no volen contaminar-se per les complicacions de la resta, però s’assemblen més a trossos de plàstic en una cadena de muntatge als quals res mai no els pot meravellar. Jo em perdria per sempre en els relats i mitologies dels altres, escoltant les seues pors infantils, els errors amorosos, les decisions impulsives, les experiències sexuals decepcionants, les diarrees que arriben en mal moment. Totes aquestes experiències conformen la gran epopeia humana en la que ens demostrem, una i altra vegada, com de xafats i fascinants podem arribar a ser

Tota esta defensa de la xafarderia ve perquè vaig a escriure una cosa personal i, tot i que no és cap secret, almenys sí em fa un poc d’afront. El meu tema de tesi, de moment, és l’evolució del concepte de monstruositat a través de la representació del cos abjecte en el cinema de terror corporal contemporani.

Així que no, en el meu cas, no és molt difícir imaginar quines manies, obsessions i complexes m’han conduït a proposar-me eixe projecte de recerca. El perquè de pensar a sovint en què suposa tindre un cos que et sembla desagradable, incorrecte, solitari. Ara bé, no m’abellia escriure sobre les preocupacions estètiques que acumulem al voltant del cos i l’autoimatge monstruosa. Hi ha una faceta de la meua fascinació per aquest tema dels límits impensables de la carn que no té a veure amb voler encaixar amb un ideal de bellesa, sinó que refereix a una qüestió pot ser més radical i aterridora.

El cos és matèria viva, vulnerable, subjecta a transtorns i mutacions que no podem controlar, irremeiablement dirigida a convertir-se en un cadàver. No és que tinguem un cos, sinó que som este cos inexplorat, a sovint repugnant i incomprensible, i no n’hi ha dos d’iguals. Cada vegada que els cirurgians obrin un cos, estan davant d’un nou món. Què sabem nosaltres de la vida secreta dels òrgans? De l’obscuritat esponjosa que amaguem ací dins, tan a prop, que es mou incessantment amb sorolls rítmics? Xafarderes del món misteriós dels cossos, poseu-vos l’orella al canell o a la panxa d’algú, què escolteu? La maquinària d’un univers viu, viu, que viu perquè som nosaltres. I un dia nosaltres ja no hi serem i ací quedarà el cos. Mut. I és que no sols m’interessen els cossos aberrants o monstruosos, sinó l’aberració monstruosa, fascinant, conflictiva, que és el cos.

Hi ha una sèrie de pertorbacions que m’han transformat, cos i ànima, des de fa quasi un parell d’anys. L’estiu del 2023 estava a l’espera agonitzant d’alguna beca predoctoral que em permetera començar la tesi quan vaig començar a trobar-me malament de la panxa. Però bé, tenia un any lliure, aleshores. Podia treballar, viatjar, fer un voluntariat, mil coses. En aquell moment m’abellia molt provar experiències noves, especialment després de tant de temps seguint les obligacions acadèmiques, acabant TFG i TFM… Me’n vaig anar a visitar una amiga a Roma, vaig fer snorkel per primera vegada a la Cova Tallada, em vaig estrenar també en l’acampada, vaig revisitar París, vaig anar-me’n de voluntariat a Braga, Portugal. Abans de tornar a casa, vaig visitar Porto, melancòlica i malalta d’amor, escoltant Leonard Cohen mentre pujava els escalons de la Seu baix la pluja.

M’ho estava passant molt bé, ho recorde tot molt bonic. Sols aquell maleït problema… em feia mal la panxa. Em feia molt de mal la panxa i quan estava fora de casa, ja quasi no podia menjar. Se’m tancava l’estómac i m’entraven nàusees. I després, no podia dormir. Tenia tant de dolor, tant de malestar, que mai no descansava. Per això, al mal de panxa el va seguir una angoixa que creixia cada dia. Estava inquieta, ansiosa, insegura de cada moviment. Però no volia que això em parara, i em vaig apuntar a altre voluntariat a Viena.

El mal de panxa va empitjorar. No podia menjar. No podia dormir.

Vaig pujar a l’avió que em portaria a Viena. Vaig guardar l’equipatge de mà. Em vaig posar el cinturó. Me’l vaig llevar. Me’n volia anar. Vaig mirar al meu voltant. Em vaig tornar a posar el cinturó. Tot anava bé. Era sols mal de panxa. Vaig mirar per la finestra. Viena està molt lluny. I m’esperaven molts trajectes que havia de fer a soles: avió, tren, bus, taxi. Em feia molt, molt, molt de mal la panxa. Tenia moltes ganes de vomitar. Em vaig llevar el cinturó. Tenia la sensació que anava a morir-me. Vaig demanar al personal de vol que, per favor, em deixaren baixar. Em van preguntar si n’estava segura. Jo vaig respondre que no. Vaig tornar a mirar el meu seient. Podia tornar. Podia anar-me’n a Viena. De nou, la nàusea de mort. M’anava a morir si no eixia d’allí. M’estaven mirant tots els passatgers. Vaig demanar que m’obriren les portes. I me’n vaig anar. Em vaig baixar d’aquell avió.

De camí a casa, al metro, sabia que allò anava a tindre conseqüències. Sabia que algo gros anava a passar-me, i que aquella xicoteta acció havia desencadenat tota una sèrie d’esdeveniments que no m’anaven a vindre gens bé. Al cap d’un parell de mesos, tots aquells símptomes empitjoraren i van esbossar una imatge molt més clara de què em passava: era agorafòbia de manual. Em feia terror estar lluny de casa, em feia terror quedar-me sola a casa. Jo, que estava acostumada a agafar vols pel meu compte, a viatjar sola a altres països, a moure’m sense restriccions, a dormir en albergs de mala mort amb olor a peus de desenes de desconeguts.

Em va costar almenys sis mesos poder tornar a agafar el Rodalies fins a València sense passar autèntic pànic. Vaig faltar i renunciar a molts plans. Vaig perdre trens i metros i autobusos. Un rere altre se n’anaven davant dels meus ulls sense mi. I allà em quedava jo, congelada en l’estaticitat del pànic. Durant un temps, pensava que la meua vida ja s’havia acabat.

Ara bé, no m’interessa tant el que pensava o deixava de pensar. Quan passes una cosa així, la gent del teu voltant et diu, com a mena de consol, que està tot al teu cap. Però qualsevol persona que ho ha viscut sap de sobres que no és a eixe boirós i difús cap on es viuen els autèntics terrors de l’agorafòbia. No està al cap. Està al cos. Està al pit a punt de rebentar, està a l’estómac que es gira i promet que moriràs de ganes de vomitar, està a les mans i als peus que formiguejen amb una estranya electricitat interna, està a la pell que ara crema i ara tremola, està a la mandíbula rígida dia i nit, està als intestins que no saben funcionar com abans. Està a dins, la portes endins. El pànic t’habita com un paràsit invasor que sols pots identificar amb tu mateixa. És la revolta absurda del cos contra ell mateix.

No tenia motius per a sentir-me així. L’únic que havia fet era baixar-me d’un avió. Molta gent raonava que seria frustració acadèmica, però jo mai no li vaig trobar sentit a eixa teoria i continue sense estar d’acord. No eren els estudis o els mèrits els que m’aterroritzaven, sinó les coses que em feien sentir-me viva i vulnerable. Era aquell avió del que em vaig baixar. Eren tots i cadascun dels trens que no m’atrevia a agafar. Foucault deia que el cos és l’esclau de l’anima. Mai no pensava que una experiència tan extrema seria la que m’ajudaria a comprendre eixa tesi.

Dos anys han passat des de tot allò. Els símptomes s’han reduït a ocasions molt excepcionals i, en general, ho faig tot amb la calma i la paciència que tant em costa treballar. La meua vida no s’ha acabat ni res semblant, tinc moltes amigues al costat i experiències per davant. He començat la meua investigació i estic molt il·lusionada. Però encara em fascine, sense cansar-me’n mai, dels límits als que un cos pot arribar.